Vist el dilluns, 24 d’abril de 2017 a la Sala Fènix de Barcelona

 

Hem escollit. Vinguts del que fórem, restem el que som – Òscar Intente

SINOPSI


Amb aquest títol i subtítol situem la nostra tria de poemes al voltant de la sempre precària existència del nostre país. El feixuc i constant to be or not to be, tan català.
Potser encara som aquí perquè hi hem cregut, torracollons, perquè hem resistit i també perquè hem tingut poetes.
Poetes que, al costat del poble, han mantingut l’esperança, la lluita, la flama i, sobretot, la llengua.
Perquè, ja ho sabem, sense la llengua no seríem el que som.
Si és que som…
Tot just dir versos catalans, diversos autors, des de l`any de la picor fins que no se sàpiga si és nen o nena…
Per damunt del soroll de lloros. Prou plors; paraula.
Entre el poble i els poetes, inventant paraules, ha estat possible que això que anomenem Catalunya encara sigui una realitat tossuda, un somni de llibertat, un desig de convivència amb els altres pobles.
Hem fet una mirada cap enrere perquè necessitem trobar el camí. I fer-lo. Un camí.
Restem el que som i serem el que voldrem.

Programa:

L’EMIGRANT, Jacint Verdaguer
MEDITACIONS A VIL·LA JOANA, Joan Margarit
L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714, Salvador Espriu
LA CAMPANA DE SANT HONORAT, Josep Maria de Sagarra
LES TOMBES FLAMEJANTS, Ventura Gassol
CATALUNYA (1714-1936), Agustí Esclasans
CALL, Marcel Riera
CANT DE LA BANDERA, Joan Maragall
PÀTRIA, Ignasi Iglesies
A TOTS, Joan Fuster
LA RESPOSTA, Josep Carner
NO PASSAREU!, Apel·les Mestres
TOT ÉS INÚTIL (De festes llunyanes (1978), Vicent Andrés Estellés
PÀTRIA LLIURE (De Prat de la Mola 1980), Vicent Andrès Estellés
PUC DIR CAMÍ (De Als poetes amics), Marià Villangómez
EL DIA, Agustí Bartra
AU JOVENT VIA FORA!, Anònim (s XIX)
DES D’UN BASTIÓ DEL CASTELL DE FOIX, Víctor Balaguer
LES GORGES, Joan Salvat-Papasseit
CORRANDES D’EXILI, Pere Quart
EL MEU POBLE I JO, Salvador Espriu
ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE, Vicent Andrés Estellés
MEDITACIÓ ÚLTIMA, Miquel Martí i Pol
A LA PÀTRIA (Guardeu-me la paraula, 1962), Xavier Amorós
LES CASES DEL MEU CARRER, Enric Casasses

FITXA ARTÍSTICA


De i amb Òscar Intente

Òscar Intente, al marge de la seva participació com a actor en companyies i teatres catalans, sempre ha provat de fer coses pel seu compte, agafant textos literaris i creant espectacles de petit format on la conexió amb el públic és més directa; La felicitat ha ha, Ca lluny, reDéu…!, La idea d’Europa, Aula Brecht…

Gran atreviment, el de l’actor Terrassenc/Tianenc Òscar Intente de fer, tot sol, un recital de poesia catalana, i encara més de fer-la de textos que podríem denominar ‘patriòtics’, que passen per tots els nostres grans poetes, arrencant des dels anònims i la Renaixença i arribant fins als nostres dies. Només cal fer una ullada a l’antologia, per adonar-nos que el missatge de reivindicació de la petita pàtria (com va dir l’altre poeta, avui injustament blasmat per cert, Lluís Llach) o país petit, que no sent el mateix sí que vol dir-ho.

I l’actor (que signa la tria de textos i la direcció escènica) es val de molt pocs elements per a oferir-nos un producte teatral essencial: la bellesa dels textos -escrits en paper antic i que va fullejant-, la seva veu neta i sense intermediaris, una taula, una cadira, i un llum, del qual en treu un partit enorme, il·luminant-se de diverses maneres, segons el moment. Ni micròfon ni a penes fons sonor. I per acabar, una corda d’estendre on penjarà cada full de cada poema, a manera de paradeta final on ens els ofereix humilment.

Ah, i em deixava dues coses intangibles però imprescindibles per a una proposta així:

  • una memòria prodigiosa, per a dir sense entrebancs tots els textos, que semblant que llegeix als fulls, però que recita de memòria. Altrament, difícilment tindrien els versos el ritme i la cadència que els dóna.
  • una gran intel·ligència en posar al servei del missatge i el to de cada text tots els seus estris d’actor: la veu, el gest i el cos, que subratllen la intenció que ha volgut destacar de cadascun dels poemes. Una intel·ligència que l’actor ja ha demostrat en altres ‘soliloquis’ també molt intel·ligents, com ara ‘La idea d’Europa‘, un text no tan poètic, i sí molt intel·lectual, o l’Aula Brecht, amb contes poc coneguts del dramaturg, valent-se d’una pissarra, a manera de professor.

I com no, sentit de l’humor, rebatejant els autors amb petites transmutacions deixant-los, si més no als iniciats, clarament reconeixibles.

És curiós, però, que de tots els poemes parlant-nos de la nostra història, de les nostres misèries i mancances, del nostre destí fatal com a poble, el que més arriba i fa fruir al públic sigui un del mateix Òscar, una tirallonga escrita i dita en un estil fluït i desenfadat, amb un cert humor negre que a mi m’ha recordat un joglar de ‘late night’ qualsevol. Coses dels temps actuals.

Tanta poesia, i més la que ens ocupa, de clars continguts polítics, i encara que d’una qualitat indiscutible, pot cansar una mica a un auditori que no en sigui avesat, però val la pena veure el treball de l’Òscar Intente, i al menys, jo, espero veure’l en treballs on els textos també ens parlin de la vida, les emocions, i l’ànima humana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.