Vista a la Sala Fènix de Barcelona, el dijous 15 de setembre de 2016.

blancadesvelada03

SINOPSI

Blanca Desvelada es una dramaturgia basada en dos historias entrelazadas, la vida de dos mujeres:

Una de ellas es Carmen, una presa política que da a luz en una cárcel diez días antes de ser fusilada en época de la Guerra Civil Española.

Y la otra es Blanca, una joven actriz, en la época actual, que sobrevive haciendo monólogos cómicos en bares mediocres y que hace años que no se habla con su madre.

Sin saber por qué ni quién es, Blanca empieza a soñar con Carmen. Y, a pesar de su escepticismo, la desesperación la lleva a visitar a una mujer sanadora cubana que le dice que para resolver el conflicto con su madre tendrá que descubrir quién es Carmen.  A partir de ese momento aparecerán 12 personajes en el camino de esta búsqueda por conocer la identidad de Carmen y el por qué aparece en las horas de sueño de Blanca.  Los 12 personajes (todos ellos interpretados por Alejandra Jiménez Cascón) implicaran flashbacks en el tiempo, cambios de edad, de nacionalidad, de época, personalidades distintas, necesidades dispares… que harán de Blanca Desvelada un viaje emocional hipnotizante.

Un texto humano. Crudo. Honesto. Lleno de feminidad, de ternura y de realidad.

Seres humanos desnudos mostrando su parte más íntima embaucarán a un espectador que quedará atrapado conociéndoles, seducido por su autenticidad y su fuerza.

Un relato que camina entre el miedo y el perdón, entre la desesperación y la sonrisa, entre la incredulidad y el deseo, entre el humor y la lucha contra nuestros propios monstruos.

blancadesvelada02cartell

FITXA ARTÍSTICA

De i amb: Alejandra Jiménez-Cascón
Direcció: Montse Bonet
Disseny de llums: Natàlia Ramos
Disseny de Vestuari i escenografia: Mònnica Gálvez
Producció: Natàlia Boronat
Composició de la Banda Sonora: Enric Espinet i Miquel Ferré
Estilista: Marisol Balsas
Grabació d’imatges i fotografía: Silvina Kleinrok i David Cuní

‘Blanca Desvelada’ és un exercici teatral de primer nivell per a una actriu, que ha d’encarnar prop d’una vintena de personatges en els 80 minuts que dura l’obra, passant d’un personatge a l’altre en un sospir (o menys) per tal que alguns dels moments tinguin la intensitat i el ritme que es mereix la història que ens explica.

Tot comença en una presó per a dones de la postguerra civil espanyola, on una noia ‘roja’ (com s’encarreguen de recordar-li) hi té una filla, de la qual la separaren. Saltem al moment actual, on trobem una jove actriu de monòlegs còmics (és clar que no en veiem cap) però amb una rebotiga emocional més que trista i amarga. Coneixerem perquè va deixar la seva Andalusia natal per a venir a Barcelona (les paraules que intercanvia amb el seu amistançat català ens ho avancen), i ens intrigarà què pot fer que una filla no vulgui saber res d’una mare, allà lluny, que s’ha posat malalta, però que no l’ha trucada directament, sinó a través d’una veïna. Les dues realitats paral·leles (la noia a la presó i l’actriu presa d’una gran decepció vital) van avançant, i tot fa pensar que alguna cosa connecta les dues, a través de la filla nounada a la foscor d’una cel·la.

No explicarem quina és, aquesta connexió, per raons obvies de preservar el misteri de l’argument, però tot i que el moment en què ho descobrim té una forta intensitat emocional, personalment em sembla una sortida fàcil. Les coses que realment tenen valor d’aquesta posta en escena,  que sens dubte ens manté asseguts als seients procurant no respirar gaire fort, i més en una sala petita, són la interpretació de l’actriu, que descobrim, al final, que efectivament és andalusa, com el seu personatge principal, cosa que ens fa intuir un cert grau autobiogràfic, donat que també n’és l’autora. Els canvis de personatge, i la capacitat de que anem identificant-los tots dins d’aquest trencaclosques, ja de per sí valen la pena. L’altre part valuosa és el conflicte d’una mare i una filla, donant la clau de volta al concepte d’amor materno-filial, que no pot comparar-se amb res més d’aquest món, tant quan el mal profund fa que es separin, com quan, al capdavall, el vincle indestructible que genera propicia una reconciliació, ajudat de forma poderosa per aquella sensació tan especial de tornar als teus orígens, a les teves olors, a les persones i paisatges que has conegut des de la infantesa. En això la claven la direcció i la interpretació. Finalment també val la pena descobrir que, com li pot passar a qualsevol, la Blanca té una motxilla emocional que no la deixa avançar, especialment perquè en desconeix l’origen, i que sovint la fa ser injusta amb els qui més l’estimen.

També somriem, i molt, especialment amb la natural simpatia dels personatges d’aquell sud que va deixar, veïnes, mare, taxista, la massatgista i finalment la pitonissa, amb accent cubà. Cap d’ells sense desprofit.

Un trencaclosques d’històries i personatges, com ja he dit, que ens mostren a retalls una història de la qual els espectadors n’hem d’escriure intuïtivament els buits deixats, cosa que ens cansa una mica, conjuntament amb -al costat de moments amb molt de ritme i intensitat- moments en què decau per unes pauses que no acabem d’entendre a què venen. Tot plegat fa la proposta molt estimable, però que potser s’ha quedat a les portes de la excel·lència que, segur, buscaven actriu-autora i directora. És una opinió…