Maria Rosa

Àngel Guimerà

Direcció: Carlota Subirós

Sala Petita. 20/01/2016 > 28/02/2016

Apte per a públics joves a partir de 14 anys
SINOPSI

Una mirada actual a un gran tresor del nostre patrimoni.

El clàssic d’Àngel Guimerà per redescobrir un dels personatges més suggeridors del teatre català. Una història d’assassinats, venjances, passions ocultes i tensions sexuals per oferir-nos també, i sobretot, un retrat de la precarietat laboral del món obrer i una denúncia de les injustícies socials.

MARIA ROSA-TNC-ger-feb2016

Guimerà al magatzem d’Ikea

El text de Guimerà ens remet a dues temàtiques, o més aviat, una embolcallada en l’altra: el desig, que encarna Marçal, com a impuls passional insubornable, la força del qual pot anihilar qualsevol rastre de moralitat en la nostra ànima, si aquest s’interposa entre nosaltres i l’objecte d’aquell desig… contraposat amb la protagonista, la Maria Rosa, que vol guardar en el seu interior el que considera l’únic home de la seva vida, sabedora com és de la innocència del crim pel qual ha estat empresonat. L’embolcall és una situació social, clarament predominant en l’època en què es va escriure, de treballadors -si bé els escau el mot de proletaris, que ni casa tenen- que s’hi deixen la pell fent una carretera, tot i la temença de no cobrar la ‘quinzenada’ dels amos puntualment.

El text és un Guimerà fidel al seu estil, amb una clara vocació melodramàtica i una innegable arrel costumista, sense que això vulgui dir res de negatiu. Però és un fet: és tan fidel al seu temps i al seu país, les seves gents, que ni traient-lo de context perd la seva identitat.

I aquest és el principal defecte de la proposta, sota el meu punt de vista. Voler posar una roba contemporània i uns objectes clarament actuals a uns personatges que tenen formes d’expressió clarament d’abans (tot i que el masclisme que traspuen els desarrelats arriba fins als nostres dies), que expliquen com a gran cosa lluir una faixa nova (d’aquestes d’ara, de materials sintètics) o donar-li a la noia que vol marxar el ‘raconet’ de 4 duros -sic- que han estalviat perquè la noia pugui iniciar una nova vida, o fins i tot al final estar feliços per haver cobrat tots els endarreriments i sentir-se rics amb 38 pessetes…

I tot això, només són coses ben materials. La forma de parlar dels personatges, la manera com reaccionen, les convencions socials, són clarament diferents de les d’avui. Per tant, el text és i ha de ser -i ara parlo dels alumnes d’institut que van acudir al passi- contextualitzat, perquè ens serveixi per conèixer com anaven les coses en un altre temps. O això, o actualitzar-la bé, i saber-ne extreure allò de perdurable que pot tenir. Però servir el text original en safates d’Ikea (per fer servir una metàfora) no em sembla encertat. Ni posar una rentadora quan la dura feina de la Maria Rosa és la de fer de bugadera de tota aquesta tropa.

I encara més, la proposta nua i ‘industrial’ de l’espai escènic podria haver estat encertada -o no- en una altra sala, no podem saber-ho fins que es doni el cas. Però la Sala Petita del TNC té una sonoritat acceptable, contraposada sobretot amb la Sala Gran, però per a aquest muntatge s’han hagut de posar micròfons d’ambient al front. Per què? Perquè costa de sentir i entendre, i més des de certa fila enrere, els diàlegs d’una obra que bàsicament és de text. Massa caixa escènica que dispersa no només la veu, sinó els moviments escènics dels actors, que contínuament han de fer llargs passeigs sostenint uns diàlegs fets per a entorns més íntims.

Només al principi de l’acte tercer, quan la Tomasa (una magnífica Lluïsa Castell) i el Badori conversant, tots dos una bona estona en un lloc ben acotat (ella asseguda, ell traginant vi) i l’escena següent del convit (tots a taula) sembla posar pausa i acostar-nos a la veritable essència de Guimerà, que no serà Shakespeare o Molière, o Lorca, però és el nostre, segurament, millor dramaturg des de la Renaixença, al menys fins que dels actuals en tinguem prou perspectiva.

Però després, aquestes passions impostades i artificials que sovintegen al muntatge desencadenen el final, que sentint-ho molt no vaig poder-me creure, i més quan una Maria Rosa horroritzada i desorientada es dedica a mullar la seva roba interior.

I una nota clarament contradictòria: al final del segon acte els companys de feina, atenent la seva crida, enganxen al Marçal a l’habitació de la Maria Rosa, ella en camisa de dormir i ell mig nu. Res de tot això no es va veure en aquesta versió, on ella perfectament vestida amb els seus leggins i no se sap on, el rebutja, i ell per a fer veure que han estat junts, de cop i volta es treu la samarreta. No m’estranya la cara d’incomprensió que més d’un/a se li va quedar… i sobretot quan a l’escena següent, la protagonista, sense que ho requereixi el guió, es queda mig nua davant nostre posant-se el vestit de núvia. Incongruent.

Tot i això, dir que, atès tot l’escrit fins ara, els actors en general estan correctes en els seus papers, especialment la ja esmentada Lluïsa Castell, el Francesc Lucchetti (Gepa) i el Manel Sans (Quirze) com a secundaris de luxe.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.