‘Tirant lo blanc’: Despropòsits i arbitrarietat

Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella. Producció de la Jove Companyia del Teatre Nacional de Catalunya. Direcció: Pere Planella. Sala Tallers del TNC. Estrena: 21 de febrer de 2015.
Enric Cambray és el cavaller Tirant | (c) David Ruano / TNC

Després d’estrenar-se l’any passat amb El Cantador, de Pitarra, la Jove Companyia del Teatre Nacional de Catalunya torna a la càrrega, aquest cop amb Tirant lo Blanc, la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell que Roger Cònsul i Pere Planella han transformat en un espectacle d’una hora i mitja en el qual, lògicament, s’aprofiten només alguns dels episodis del text original. El Tirant de Planella i Cònsul es centra, primordialment, en les gestes amoroses del cavaller a la cort de Constantinoble. Sense renunciar a l’element bèl·lic, però relegant-lo a un segon pla, el muntatge aposta per la testosterona, segurament per (intentar) connectar amb al públic juvenil al qual es dirigeix en primer terme i que el veurà en funcions escolars (per al públic convencional només hi ha funcions els dissabtes i diumenges).

Aquesta orientació és el primer dels (teòrics) valors afegits de l’espectacle. L’altre és el repartiment. La Jove Companyia del TNC està integrada per actors –bé, per un actor i vuit actrius, que interpreten també els papers masculins– recentment graduats de l’Institut del Teatre que, d’aquesta forma, tenen un primer contacte amb el món professional. Entre els objectius també hi ha “rellegir, redescobrir i exhibir el patrimoni cultural català“, “desenvolupar tècniques verbals i corporals adients a diversos corrents del teatre català i trobar eines artístiques per desenvolupar i transformar la tradició escènica catalana“, segons consta en el dossier de premsa de la cosa. Malauradament, totes aquestes bones intencions es desfan com un bolado així que s’obre el teló…

Una escena del muntatge | (c) David Ruano / TNC

Més que un viatge a la gran novel·la cavalleresca de Martorell, aquest Tirant lo Blanc és un viatge al teatre dels anys 70, una proposta plena de gratuïtats que només es pot salvar per les bones intencions i l’energia que hi posen els intèrprets i per la seva destresa en dissimular la paradoxa en la que viuen cada cop que pugen a l’escenari. I també per un bon treball de vestuari, obra de Maria Albadalejo i Carlota Ricart. Res més. Tota la resta, un despropòsit rere un altre entrelligats per un seguit de recursos impropis de l’escena actual i, embolcallant-ho tot, una direcció completament arbitrària de Pere Planella. Un càsting que no s’entén, un joc d’actrius encarnant personatges masculins que no té cap justificació dramatúrgica, una escenografia innecessària, una banda sonora (interpretada pels propis actors) que pretén, sense aconseguir-ho, tenir gràcia…

En fi, que totes les bones intencions es queden al PDF del dossier de premsa i, probablement, siguem optimistes, en la mentalitat dels impulsors de la Jove Companyia del Teatre Nacional. Perquè, en el món real, aquest Tirant ni fa justícia a Joanot Martorell, ni fa brillar els nous graduats de l’Institut del Teatre per facilitar-los un pont cap a l’escena professional. I el pitjor de tot és que hi portarem grups d’escolars, donant-los una imatge del gènere i dels clàssics autòctons que no es correspon, en absolut, amb la realitat. Pel bé de tots, començant pel del Teatre Nacional, esperem que hi vulguin tornar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.