Un cop conclosa la 2a. edició del FITKAM 2014 a Montmeló, és el moment de fer una crònica i valoració.

En primer lloc, i segons la mateixa organització (KakuMensi):

En aquesta segona edició del FITKAM més de 4500 persones han gaudit de 20 espectacles de 18 companyies associades a Kacu Mensi i han estat acreditats més de 100 professionals a les activitats i espectacles programats.

Seguirem treballant per donar visibilitat al sector i donar les eines necessàries a tota la cadena de valor per seguir millorant i fent una mica millor cada dia la nostra feina.

Jove Espectacle va assistir a les Jornades Professionals que es varen dur a terme el divendres 23 de maig, de 17 a 20:45 hores (varem haver de marxar una mica abans), a la sala Concòrdia, situada als baixos del mateix ajuntament de Montmeló.

 

Jornades professionals – l’Escola d’espectadors:

A la taula, el Moisès Aznar de la cia. Jomeloguisjomelo.com i Lluís Juanet, president de KakuMensi i director del programa ‘Viu el teatre’, que actualment funciona als teatres Poliorama i CCCB (sales Kids i Babies) de Barcelona.

El ponent va ser Tomás Motos, de la Universitat de València, i com van acreditar els companys de taula, té un extens currículum que l’avalava per a ser el conductor de l’acte.

El títol de la jornada era ‘Teatre a l’educació’, tot i que ben aviat varem veure que la temàtica més aviat seria ‘Educació en el teatre’ o com el mateix Sr. Motos va aclarir més tard, ‘Escuela de Espectadores’ (va fer-la en castellà, perquè és la llengua en què s’expressa amb més desimboltura), cosa ben relacionada amb l’espectacle familiar o l’escolar, però especialment centrat, en aquesta ocasió, en l’educació d’adolescents i joves com a espectadors. Sense ser una cosa prevista prèviament, per a mi va ser una sessió força interessant, doncs pocs dies abans, el 15 de maig, a Olesa de Montserrat, varem tenir una jornada sobre aquest tema, que des de Jove Espectacle considerem una ‘nova frontera’ en la tasca de crear nous públics.

Aquí teniu la presentació, elaborada per Tomás Motos, on ja es pot veure com va estructurar la seva ponència (12 Mb, pot trigar una mica en baixar).

Per fer una síntesi dels conceptes més importants que varen sortir en l’exposició, podríem concloure que:

Som educadors pel fet de ser artistes que ens dediquem a públics joves. Tot el que fem té una vessant educativa.

De fet, tots dos mons, l’educatiu i el cultural, estem relacionats*.

Per això, té sentit parlar d’una ‘Escola d’espectadors’.

Recorrent a la famosa frase d’Andrei Sajatov sobre la taronja (mireu la presentació), conclou que la nostra feina és donar a tastar el teatre i despertar el desig posterior de repetir.

Ara bé, hem de mostrar la nostra passió en tot moment. O dit d’una altra manera, si qui ensenya no té -i no mostra- passió per allò que ensenya, mala peça al teler.

I un dels perquès de l’Escola d’Espectadors, és ensenyar a ‘Aprendre a descodificar’, ja que tota manifestació artística té uns codis, i com li diem nosaltres, unes ‘convencions’.

Aquest aprenentatge ens ha d’ajudar a ‘enfocar’ la nostra mirada sobre el fet artístic, ja que moltes obres (aquí va posar d’exemple obres plàstiques) no poden ser correctament compreses amb la primera mirada. Aquest enfoc ens pot ajudar a entendre tota dimensió del que ens vol dir l’obra.

Aquestes ‘coses ocultes’ a una primera mirada, molts de cops tenen a veure amb la tècnica i l’estil amb que està construïda l’obra.

També cal que esbrinem quina ideologia té l’obra artística i el seu autor/a. Perquè veritablement, no hi ha res neutre, ni les obres d’art.

Això ens va portar a conèixer les experiències de les primeres ‘Escoles d’espectadors’, i també altres temes relacionats, com les tipologies de públics, l’alfabetització artística i els diversos anàlisis del perquè es va o no al teatre.

La dissertació va anar pels camins dels espectadors joves, entesos com els que ja tenen un cert ús de raó, allunyant-nos dle públic familiar clàssic, i endinsant-nos en el terreny del públic jove. I ens pregunta, quines estratègies caldria seguir per a portar aquest públic al teatre? (en aquest moment, tot i que no semblava en principi el tema anunciat en el títol de la jornada, a Jove Espectacle estàvem encantats, ja que incidia en el tema abans esmentat), esmentant l’estudi que fa un temps varen realitzar dues professores del Vallès Oriental, i que va dur algunes conclusions interessants.

I la pregunta, un cop constatada la no assistència dels joves al teatre, seria:

Que faria que hi anessin? (llista completa al powerpoint)

– Que es tractessin temes d’interès per a ells.

– Possiblement, que els artistes fossin populars, o com ara es diu ‘Mediàtics’.

– Que els temes tractats fossin d’actualitat.

– Que puguin anar-hi amb els amics.

– Que els preus fossin econòmics. To i que caldria remarcar les promocions, és a dir, que els preus reals són uns altres, però que ells estan pagant un de rebaixat.

– Fer teatre als centres educatius.

Com fer teatre per a joves?

Tractant temes locals, rellevants, que siguin propostes innovadores i experimentals, i basades en el grup en què es mou el jove.

I caldria combinar les quatre característiques que pot tenir el teatre, com a: art, teràpia, ritual i diversió.

Per a Tomás Motos, cal relacionar els intervinents en el fet que els joves vagin als teatres, a través del que anomenem ‘mediadors’: la família, els educadors, els artistes i els gestors.

Finalment, va posar diversos exemples d’escoles d’espectadors, de diversos països i llocs de l’estat:

http://www.theatremontagnemagique.be

http://escueladeespectadoresdeteatro.blogspot.com

http://www.spreaker.com/show/teatre-en-leducacio

http://www.escueladeespectadores.cl

http://escueladeespectadores.org

i ens recomana la revista ‘Ñaque’, que és online i tracta sobre el teatre i l’educació.

*Val a dir que, en l’apartat del col·loqui, el Lluís Juanet va constatar (i el que signa subscriu) l’enorme dificultat (poseu-li impossibilitat) que institucionalment no hi hagi hagut mai manera de que col·laborin plegats amb el nostre sector, els departaments de Cultura i d’Educació. En Lluís va explicar l’anècdota d’una conversa mantinguda amb en Josep Maria Flotats no fa molt, on ell es lamentava que, tot i haver-ho intentat mentre va ser cal Centre Dramàtic i breument al TNC, mai no ho va aconseguir.

 

Els espectacles que varem veure.

Els contes de la Núria

Els contes de la Núria - El forat del niu
Companyia Xino Xano Il·lusions
Sala Concòrdia, dissabte 24 de maig 12 h.
Gènere: Conta contes
Edat recomanada: De 3 a 6 anys
Durada: 35 minuts

Sinopsi:
A la Núria, que és un titella, li agrada molt explicar contes a la seva manera, al seu estil. A voltes, canviant i barrejant un conte amb d’altres, cosa que als espectadors els hi fa ballar el cap i crea un diàleg entre nens i titella. També li agrada molt cantar cançons. Els nens sempre acaben ajudant-la i canten plegats.

Equip artístic i tècnic: Manipuladora: Mercè Pons. Músic: Àngel Martínez. Direcció: Xino Xano.

Un espectacle força fresc i divertit, on una contacontes, la Mercè, manipula un divertit titella de grandària real (una nena d’uns 5-6 anys) a qui cal que expliqui un conte. En escena, un músic, l’Àngel, que també participa i dialoga amb les seves dues amigues, i posa música (i sons) a aquesta esbojarrada versió ‘turmix’ on es barregen personatges d’altres històries populars. Per tant, música, titelles i objectes, teatre… i el descobriment (per a mi no, que ja ho sabia) de les dots de Clown de l’Àngel Martínez, d’altra banda un excel·lent músic i més que acceptable cantant. Potser alguna cosa cal afinar per donar un acabat final a l’espectacle, que d’altra banda recorre, sobretot, el circuit de biblioteques amb gran èxit. Pel meu gust, a la història li faltaria l’escena en què el llop arriba a la casa de l’àvia i l’amaga dins d’armari, o el que sigui que faci amb ella, ja que si han de ser coherents amb la resta de l’espectacle, potser la situació és molt més inesperada i trapella. En definitiva, t’ho passes bé, i és molt d’agrair. I potser la poden gaudir, estirant, infants entre els 2 i els 7 anys ben bé.

L’avi Tonet

Companyia Jordi del Riohttp://jordidelrio.sisdeu.com
Sala Polivalent, dissabte 24 de maig 12.30 h.
Gènere: Teatre d’humor
Edat recomanada: + 5 anys
Durada: 60 minuts

Sinopsi:
En Magí és un nen que arriba com cada dia a l’escola. Avui la seva tutora els encomana una tasca molt especial. Hauran d’escriure una redacció sobre algun ésser estimat, familiar, amic, conegut amb el que tinguin una estreta relació i que se l’estimin molt. En Magí tria escriure sobre el seu avi, l’avi Tonet, que malauradament fa uns mesos que es va morir i en Magí encara el troba molt a faltar.

Equip artístic i tècnic: Guió, direcció i interpretació: Jordi del Rio. Veus en off: Martí del Rio, Xevi Serrano i Elisa Jorba. Escenografia: Jordi Jorba i cia. Jordi del Rio. Tècnic de llums i so i disseny de llums: Joan Miquel Puig. Disseny de so i enregistrament: Toni Castaño “Nyanyo”. Fotografia: Jordi Alavedra. Ajudant de direcció i promoció: Elisa Jorba. Vestuari i utillatge: Elisa Jorba i Aina Martí. Producció: cia. Jordi del Rio.

Crònica de la relació d’un avi des de que el seu nét neix, i va creixent, avançant cap a l’edat adulta. Sol, el Jordi del Rio encarna aquest simpàtic i entranyable avi, en un espectacle que avança i es deixa veure amb interès, amb moments molt divertits, i d’altres més seriosos, reflexió per a petits i grans de les relacions avis-nets, però sobretot, entre persones que s’estimen i formen part d’una família. Si algun valor té per a mi aquest espectacle (a banda de l’humanisme que respira el contingut), és la utilització (entre d’altres, ja que barreja titelles, ombres i multitud de diferents jocs, a més de la participació d’algun espectador que puja a l’escenari), és la utilització treballadíssima de la banda sonora. En uns temps en què tota innovació i esforç creatiu de moltes companyies passa per descobrir nous horitzons en la utilització del vídeo, Jordi del Rio fa una cosa tan senzilla -en aparença- com interactuar durant una hora amb una banda sonora que li proporciona l’ambientació sonora, però sobretot els personatges que parlen amb ell, fins al punt en què difícilment es podria parlar d’un espectacle unipersonal. I tot això gairebé sense que ens n’adonem, sinó integrant-ho com si fos la cosa més normal. I com no, també destacar un però: el retrat que fa de l’avi, algú jubilat, i més aviat vell i desocupat, em sembla que està una mica desfasat en el temps: si bé és veritat que molts nens i nenes d’avui tenen pares de més de 30 anys, també ho és que les persones de 60 o més anys d’avui dia es conserven perfectament, estan actius, i molts amb una joventut envejable, i més en el moment en què neixen els seus néts (l’avi és ‘vell’ des del naixement de l’infant). Potser és una iconografia que resulti entranyable per als records d’infantesa dels adults que assisteixen a l’espectacle, però diria que poc pels petits espectadors.

En resum, però, i a banda d’aquesta disquisició, un espectacle molt valorable i sense cap contraindicació, sinó tot el contrari, per a ser programat àmpliament en sessions familiars.

 

Carrer

Deixeu-me fer una valoració apart, de l’espectacles de carrer de Tutatis, ‘Òssos del Pirineu’ , que va aportar un toc de color (i de qualitat, sense cap mena de dubte), als carrers de Montmeló dissabte per matí.

ossospirineu_2

 

Valoració final

Es bo que es consolidi un nou festival, que a més té la virtut de ser una finestra per a companyies que poden tenir dificultats per a ser presents en altres Fires i Mostres, i que formen part d’una associació, KakuMensi, molt necessària al meu entendre en el nostre panorama, ja que acull moltes companyies que no poden (lilteralment) associar-se a d’altres entitats del nostre sector. Com? De debò? Doncs sí, de debò. Si algú vol saber el perquè, pot llegir-ho aquí.

Ara bé, hi ha un parell de coses sobre les que sí que cridaria l’atenció als organitzadors, sempre amb la finalitat d’aportar i millorar una iniciativa que en sí mateixa és força lloable:

Els horaris: ja quan vaig mirar el programa per planificar l’assistència al Fitkam 2014, em va resultar curiós que resultés tan complicada una cosa tan senzilla com anar, sense massa dificultats, a un parell o tres d’espectacles en un matí i uns altres tants a la tarda, com passa a la majoria d’esdeveniments d’aquesta mena. Se’m dirà (i se m’ha dit) que són horaris més orientats al públic que no pas als programadors. Però no ens enganyem, el veritable sentit de què una companyia vagi a un festival, fira o el que sigui, i més si no cobra absolutament res de caixet per l’espectacle que hi presenta, és que puguin veure’l i això es tradueixi en contractacions futures. I en aquesta ocasió, jo per exemple dissabte matí, vaig veure un espectacle i mig (bé, tres quarts) degut a aquesta sincronització ‘millorable’.

El calendari: i és una cosa que ja vaig comentar amb els organitzadors l’any passat. A aquestes alçades de maig veniu d’un seguit de grans fires del sector, com ara la Mostra d’Igualada, la Fira de Titelles de Lleida, o altres més petites, com la de Titelles de Caldes de Montbui, que provoquen un cert cansament en aquells que van a veure coses per a programar la temporada següent. Potser no tinc raó, però una cosa que m’agradava molt d’aquella Mostra de Cerdanyola que fa anys organitzava Rialles, és que al setembre no hi havia gaire res més (Tàrrega programa algun infantil, però el seu mateix director ja ens va manifestar que no és el seu ‘nucli principal’), i és una ocasió idònia per a fer una ‘repesca’ final d’espectacles quan a les programacions encara els queda per decidir, sobretot, els espectacles a partir de gener. A més, venim de vacances i estem tots més ‘frescos’. És una opinió, evidentment, però alhora, potser, un bon consell.

Ah, i de pas, si ho fem al setembre, ens estalviaríem la possibilitat que el cap de setmana coincidissin a Montmeló un festival i la programació infantil de l’ajuntament, que ja té delicte. De vegades aquest país se les pinta solet per autoboicotejar-se, sense necessitat que ho facin des de fora… 😦

Amb tot, llarga vida al Fitkam, així com a totes les manifestacions, fires, festivals, mostres i esdeveniments de tota mena del nostre sector, que amb la que està caient, es manté prou bé malgrat no ser un ‘producte de primera necessitat’.

Anuncis

2 thoughts on “Crònica Jove Espectacle del Fitkam 2014 Montmeló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.