'el cantador' - jove cia TNC - abril 2014

El cantador, o ‘lo cantador’ com he descobert per casualitat que la titulen les companyies amateurs que la representen arreu del territori (el nostre teatre amateur, planter i preservador del nostre teatre), és una peça de teatre dins del teatre, on un grup d’artistes joves, entre els quals el mateix Frederic Soler ‘Serafí Pitarra’, i ‘Pau Bonyegues’ volen fer un teatre nou i fresc, irreverent, transgressor, i que parli en la ‘mateixa llengua’ que la gent parlava aleshores (1864). Concretament una peça dramàtica d’èxit uns anys abans, anomenada ‘el trobador’, en castellà, i que va inspirar el llibret de ‘il trovatore’ de Verdi. Només amb el dit fins ara ja tenim un problema, o més aviat, dos: ens xoquen algunes de les paraules que usaven aleshores els catalans, força castellanitzades, i que ara, mercès a l’escola catalana (que tant d’interès posen alguns en carregar-se) i els mitjans de comunicació públics del país (ídem), determinades coses ens sonen estranyíssimes, i més als joves que als de la meva lleva, que sí que les havíem sentides de jovenets. La segona cosa és que la paròdia irreverent i transgressora, devia ser-ho aleshores, però amb un transfons de valors no gaire diferent dels que volien posar en ridícul. 150 anys probablement són massa per a qualsevol text, tret del selecte club d’aquells textos universals i intemporals, entre els quals aquest no es troba.

Tanmateix, de la sessió escolar a la qual vaig acudir a veure la peça, se’n treuen algunes conclusions interessants: amb tots els peròs que puguin trobar-se (que en hi ha, i ja s’han dit en diversos mitjans) a la formació de la Jove Companyia del TNC, emparentant-la amb el seu precedent, IT Dansa, i més en el seu acrònim ITNC, no deixa de ser interessant i necessari que els joves talents sortits de les escoles -totes, no només l’Institut del Teatre- tinguin alguna mena d’aparador i oportunitat, de cara a accedir al món professional. Un altre cosa seria, com en el cas de la de dansa, si han d’ocupar un espai plenament professional a la cartellera, sent que els intèrprets cobren com a alumnes. Se n’ha de parlar.

D’altra banda, i ja centrant-nos en el resultat artístic de l’invent, no està malament. Els joves sortits de la carrera d’interpretació, força motivats, miren de desplegar tots els seus recursos, fins i tot una de les actrius (Mariona Ginés, amb una presència escènica rellevant) interpreta ‘a capella’ un fragment operístic que Déu n’hi do. Evidentment, tots ells dominen la tècnica tant de la veu com de l’expressió corporal, i -cosa que de vegades es troba a faltar en altres muntatges- la correcta declamació, que faci intel·ligible un text que, es digui el que es digui, té la seva dificultat, en ser la major part en vers hendecasíl·lab. Servituds de la lírica.

I destacar el gran ritme imprès a la peça, que va fer que, amb més o menys entusiasme, els joves de batxillerat assistents seguissin la funció sense gaire desercions en forma d’aparells electrònics i auriculars.

També hi ha alguns retrets a la direcció, o qui sap si a l’empremta que deixa l’estil inconfusible de l’Institut del Teatre: en una peça on es pretén fer una separació entre naturalisme (quan Pitarra i els actors parlen) i ficció teatral (la peça en sí del cantador) caldria que en la primera tots ells no ‘recitessin’ com sí que fan. En canvi, en les poques ocasions en què tornaven a ser actors i no personatges, ho van resoldre impecablement, com posaven de relleu les rialles dels adolescents espectadors. Cal dir també que alguna de les propostes del muntatge (fer que tres dels personatges els encarnessin dos actors/rius cadascun) potser no s’acaba d’explicar bé i pot portar a confusions; o quan el mateix text crea l’equívoc del criat parlant d’un gat i el comte parlant del ‘cantador’, crec que haurà passat desapercebut per a més d’un i una.

En resum, una proposta no exempta de bons moments i encerts, però que resulta especialment interessant -només- per a curiosos del teatre d’aquella època, bastant ben servit. Amb tot, una oportunitat de conèixer intèrprets dels quals segurament se’n parlarà d’aquí a un temps, si més no d’alguns. L’interès, però, per al públic jove és discutible, quan segur que la major part de públic que veurà la peça al TNC tindrà menys de 20 anys, si comptem les sessions escolars.

Si teniu curiositat, al finalitzar la sessió, i dins de la feina de Jove Espectacle de divulgar el teatre fet per a joves, o com a mínim per joves, vaig entrevistar a dos dels novells actors del ‘Cantador’.

Els actors de la Jove Companyia TNC, Oreig Canela i Marçal Bayona, que han participat a l’obra ‘El Cantador’, l’abril del 2014.
Ens expliquen qui són, per què van començar a fer teatre, i què els ha semblat l’experiència de fer aquesta obra al TNC.

Per a aquells que sentiu curiositat de saber més coses, en aquest enllaç hi trobarem el dossier de l’espectacle i de tot l’Epicentre Pitarra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.