Carmen Amorós, al 324.cat – La cultura ha de ser gratuïta?

Sant Joan Despí

La cultura ha de ser gratuïta?

Carmen Amorós – Actualitzat a les 19:01 h   03/06/2012
Potser abans que res cal definir què és “cultura”. Una definició difícil que, si mirem el diccionari, ens remet als conreus. A mi m’agrada. El que es conrea és per menjar, imprescindible, doncs. Per mi, la cultura també ho és. Conscient com sóc de ser una privilegiada que viu en un primer món, tot i que en perill, i que no he de sortir a caçar per poder menjar, em puc permetre dir que la cultura també és imprescindible.

Però, què és cultura? On posem al límit? El teatre, el cinema, ho són. I el circ? Per mi també. La poesia és cultura, minoritària però cultura. I els grafits?, també. I les fotografies?, també. I per tant ho són els còmics, i el videoart i el bodyart, i el dibuix i la música, qualsevol música encara que a mi em pugui semblar soroll, i de vegades desagradable…

Per tant, pensar que la cultura i que l’accés a la cultura poden ser gratuïts és una fal·làcia. Res no és gratis, no existeix la gratuïtat en el consum de béns o serveis. I la cultura no s’escapa d’aquesta premissa. En tant que bé i que servei, la cultura o la paguen els consumidors o la paga algú altre via subvenció, encàrrec de les administracions, o drets d’autor no percebuts.

De la mateixa manera que no se m’acut anar al supermercat o a la farmàcia i pretendre endur-me un producte sense pagar-lo, entenc que no puc accedir a béns i serveis culturals i pretendre obtenir-los sense passar per caixa.

Hi ha gent que no és conscient que els serveis i els productes que ens han ofert els últims anys, i fins ara, l’estat del benestar i les noves tecnologies no són gratis.

Ni l’ensenyament, ni la sanitat, ni la circulació, ni l’adaptació de les vies i els edificis per a persones amb discapacitats, ni l’assistència a persones dependents…, res de tot això no és gratis. Una cosa és que no ho paguem en el moment en què utilitzem el bé o el servei, però ho paguem.

Ho paguem tot via impostos, impostos que poden ser directes o indirectes. I algunes coses les tornem a pagar, com quan anem a la farmàcia i paguem un percentatge de les medicines que ens ha receptat la Seguretat Social, i a partir del 23 de juny, a més a més, un euro per recepta.

Els mitjans hem donat per bona la definició de les administracions públiques que utilitzen per denominar aquesta part que paguem en el moment: en diem “copagament”. Això suggereix que una part la paga l’administració corresponent i l’altre l’usuari quan, de fet, ja hem pagat la part que paga l’administració i, per tant, el mot més adequat seria “repagament parcial”.

No entro en el tema dels peatges per no escalfar els ànims però estic totalment d’acord amb la campanya “no vull pagar”, no perquè cregui que aquest servei ha de ser gratuït, sinó perquè ja l’hem pagat, copagat, repagat i tot el que calgui.

La tele o la ràdio: les engeguem i ningú no ens diu “val tant, miri de donar-m’ho just que no tinc canvi”, però paguem a través dels impostos els mitjans públics, i els privats els paguem a través de la publicitat. Quan comprem un cotxe que s’anuncia, una part del preu del vehicle va a pagar la campanya de publicitat que permet funcionar als mitjans privats.

Potser no ens n’adonem, però paguem. Paguem sempre, paguem per tot.

Per què, doncs, ens hem d’escapar de pagar la cultura?

Entenem que si anem al teatre hem de comprar una entrada, entenem que si comprem un llibre, l’hem de pagar -per cert, una mitjana de 4 euros més si el llibre és en català- entenem que si comprem un disc l’hem de pagar -i per això se n’han deixat de comprar tants- i entenem el fet de passar per caixa abans d’entrar a un museu, però no entenem la necessitat de pagar per una cosa que ens donen gratuïtament i per això ens aprofitem de la facilitat de consumir la música, el cinema, la literatura i la informació a través d’internet.

Tot i que jo no estic gaire posada en el tema, sé que hi ha descàrregues legals i il·legals. I suposo que això vol dir que les il·legals són pura pirateria i que les legals es fan amb l’autorització de qui sigui el dipositari dels drets de producte o servei en qüestió.

I ja que he esmentat el tema dels drets, crec que tots els autors, tots els artistes tenen dret a percebre una remuneració per la seva feina, exactament igual que un periodista, un caixer de súper, un metge o un agent rural.

Si no paguem, si és gratis, primer, tothom té dret a penjar el que vulgui a internet, bo, dolent o regular, no hi ha el filtre de si algú estar disposat a pagar per allò. Jo estic d’acord que cadascú és molt lliure d’expressar-se com vulgui i a través de qualsevol mitjà, però fins ara hi havia el sedàs del mercat. Amb la gratuïtat, aquest mecanisme deixa de funcionar.

I, segon, i potser més important encara, si no paguem per consumir un bé o un servei cultural, traiem el valor a la feina dels artistes o autors. Si és gratis és que no val res.

I ara anem als llibres. És curiós -de fet no ho és gens, fa massa temps que passa- que en el cas dels escriptors, quan aquests tenen el text a punt, el text i els dibuixos en el cas dels còmics o novel·les gràfiques com es diuen ara, busquen una editorial que els hi vulgui publicar. En el millor dels casos la troben. Antigament es pactava un avançament i una quantitat per cada exemplar venut, normalment el 10%.

Si l’edició es venia sencera, bingo!, si no a l’autor li restaven l’avançament del que havia de cobrar en concepte de drets, del percentatge del 10% de cada un dels exemplars venuts. Però l’editorial que li regatejava a l’autor pagava el paper íntegrament, els fotolits -això ara ja no existeix- íntegrament, el cost d’impremta íntegrament, el de relligar i enquadernar el llibre íntegrament, independentment que es venguessin tots els exemplars o no. Els únics que “es jugaven” els diners eren l’editorial i l’autor. Amb una diferència, però, l’editorial, el distribuïdor i la llibreria es repartien el 90% del preu dels exemplars venuts a parts igual: el 30% per a cadascun. A l’autor, que era el qui havia escrit, o escrit i dibuixat el llibre, li tocava el 10% restant.

Ara ja no es paga avançament gairebé a ningú. La majoria d’autors no viuen dels llibres que fan; tenen una altra feina o sobreviuen com poden. Els pocs que ho fan són la punta de l’iceberg. I benvinguts siguin, gràcies a ells, bons o mediàtics, -o per què no?- les dues coses, segueix funcionant la indústria editorial.

En el cas dels autors teatrals, dels músics, compositors o intèrprets, la majoria van a taquillatge, un tant per cent sobre les entrades venudes, sobre els discs venuts i sobre la difusió de les composicions, en el cas dels músics.

Els famosos drets que recapta la Societat General d’Autors i Editors d’Espanya (SGAE) a teatres i discoteques, bars i qualsevol altre lloc on es faci una obra de teatre, un musical, un concert o hi hagi una ràdio o un televisor, i que tanta polèmica van aixecar quan els inspectors de la SGAE es van dedicar a passar per les perruqueries i els casals dels avis a reclamar els drets corresponents pel fet de tenir una ràdio o una tele engegada.

Aquesta va ser una de les campanyes més maldestres que es poden fer i va aconseguir posar a la ciutadania en contra de la SGAE en lloc de conscienciar-la sobre la necessitat de recaptar els drets corresponents als autors. Mal explicada, mal desenvolupada, i mal resolta, aquesta campanya va coincidir en el temps amb l’escàndol de la SGAE i en les imatges d’un Teddy Bautista sortint de la seu escortat per la policia. Tot plegat va afectar la imatge de la societat fins al punt que, fins i tot els que defensem que la cultura s’ha de pagar, ens vam posar en contra de la direcció de la SGAE: una cosa és gestionar el cobrament dels drets dels autors, una altra enriquir-se gràcies al càrrec i actuar com si els diners fossin teus en lloc d’entendre que estàs al servei dels autors.

I canviant radicalment de tema. I els grafiters? Com ho fem per pagar-los la feina de decorar les nostres ciutats? Són ells els que fan la feina gratis i en un lloc públic. I alguns aconsegueixen sobresortir i fer-se un nom. Les parets, els contenidors, els ponts són el seu currículum, la seva manera d’expressar les seves inquietuds, i se senten pagats, diuen alguns, quan un altre grafiter comença a imitar-los… Ells sabran 🙂

http://www.324.cat

La cultura ha de ser gratuïta? (I)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.